Mireia Boya: “Per altres coses que no siguin implementar el mandat de l’1-O no ens hi trobaran.”

Amb l’inici de la campanya electoral, des de l’Alerta, hem decidit començar una ronda d’entrevistes a personalitats de les diferents formacions que es declaren independentistes. Comencem amb Mireia Boya (Sent Gaudenç, Occitània, 1979), ambientòloga de professió i professora de la UPF. S’ha involucrat en política de maneres ben variades. Fou fundadora de l’ANC de la Vall d’Aran, també regidora a l’ajuntament de Les per la formació assembleària Corròp, i diputada i presidenta del grup parlamentari de la CUP-Crida Constituent en la legislatura passada. Com que ha estat menys de dos anys al Parlament, és un dels pocs representants d’aquesta formació que pot optar a la reelecció.

Boya ens exposa quins errors es poden haver comès en els últims mesos i quina és la línia que defensarà la CUP després de les eleccions. Carrega contra el programa dels Comuns i adverteix ERC i PDeCAT.

L’entrevista a continuació:

Mig govern a la presó, mig govern exiliat, una DUI que no s’ha aplicat i unes eleccions convocades pel 155. Estava previst aquest escenari abans de l’1-O?

Nosaltres érem conscients de com era l’estat espanyol, per tota la relació històrica que hem tingut amb ells, per tota la repressió en contra del moviment independentista ja des de l’època franquista però també els anys vuitanta, els anys noranta amb l’Operació Garzón. Sabem com actua, sabem com funcionen les seves clavegueres i estàvem convençuts que aquest discurs de la llei a la llei –sense un moment clar de ruptura, i que podia provocar una reacció molt irada de l’estat espanyol, que és autoritari, i que vol conservar la unitat d’Espanya per sobre de tot– era previsible.

Jo crec que aquells que governaven, Junts pel Sí, no eren prou conscients de qui tenien al davant. Es pensaven que el diàleg era possible, que aprovaríem una llei al Parlament, que celebraríem el referèndum de l’1 d’octubre i que la separació seria amistosa. El dia 1 d’octubre al matí, amb les primeres càrregues policials, es va demostrar que no.
El referèndum es va poder fer perquè la gent va defensar les escoles, però no el mateix dia 1 sinó tres dies abans, dormint allà i autoorganitzant-se per defensar-les. A partir del dia 1, i sobretot del dia 3, es van consolidar aquests Comitès de Defensa del Referèndum que s’han convertit en Comitès de Defensa de la República. Aquesta és la lliçó que hem après: per sobre de la ingenuïtat de part dels governants, de la classe política, hi ha la determinació de la gent.

Us ha sorprès la reacció d’Europa en les setmanes anteriors i posteriors a la DUI?

Nosaltres sempre hem estat molt crítics amb la Unió Europea. Sabem que la UE té molt poc respecte pels pobles (és una Europa d’estats, no és una Europa de pobles) i molt poc respecte cap als drets humans; el cas dels refugiats n’és el més conegut.
Per altra banda, està clar que ningú no reconeixerà una declaració d’independència si no la fem efectiva. Va estar molt bé el que vam fer el 27 d’octubre, calia fer aquesta declaració d’independència, però després hem quedat en un impàs perquè no ens hem atrevit a fer-la efectiva per diferents raons. Una és la de les amenaces de violència de l’estat espanyol, que són certes, i es va optar, en una òptica paternalista, per dir “no ho fem perquè pot haver-hi violència extrema al carrer”, sense preguntar a la gent. Va ser una decisió de despatxos.
Com ho fem per aplicar aquesta declaració d’independència a partir del dia 22 [de desembre]? Llavors tornem al 28 d’octubre per tornar a agafar tot el capital social, simbòlic, polític, d’aquella declaració d’independència? Què estan proposant els altres partits?

Dins de la “decisió de despatxos”, la CUP hi participa o és un afer de govern?

És una qüestió de govern. A nosaltres se’ns n’informa però el dia 27 d’octubre nosaltres esperàvem que es comencés a aplicar la Llei de transitorietat, aquests primers decrets republicans, que es publiquessin al Diari Oficial de la Generalitat, que es baixessin les banderes del Palau de la Generalitat i del Parlament… Hi havia 40.000 persones a la plaça de Sant Jaume i no va passar res.

Quan us vau adonar que no es comença a aplicar ni la declaració ni la Llei de transitorietat i que les coses no van com les esperàveu?

Nosaltres no vam tenir contacte amb el govern en tot el cap de setmana, i el dilluns ens vam assabentar que part del govern era a l’exili per la premsa, com tothom. Però nosaltres no jutgem l’estratègia que va seguir el govern, l’única cosa que diem és que, en aquell moment, amb la força de la gent, si l’haguéssim valorat prou, hauríem pogut actuar d’una altra manera. Les decisions no es poden prendre només en els despatxos, perquè la institució està tan limitada per fer efectiva aquesta república, amb el 155, el control dels comptes, totes les destitucions que hi ha hagut, amb cap garantia que això pugui canviar el 21 de desembre, que, o bé canalitzes la força de la gent que està determinada a fer-la efectiva i la sumes a la institució o no hi ha manera de fer-ho. Ni uns ni altres poden anar sols. O hi ha una conjunció entre la gran majoria independentista que empeny la institució per fer efectiva la república o aquells que estan manant a les institucions, d’una manera molt legítima, poden tenir por. Però si no tens ningú darrere que et dona suport, la por et guanya. I en aquest cas, el que ha de guanyar és la determinació.

Els CDR els considereu una eina substancial pel procés constituent o creieu que és un moviment d’impàs en aquest context fins a les eleccions per garantir-ne la imparcialitat?

Els CDR van ser cabdals per fer possible el referèndum de l’1 d’octubre, per com es va organitzar la gent per defensar les escoles. Ara s’han reconvertit en espais de debat, d’autoorganització, i tenen iniciatives molt interessants de resistència en contra del 155. Jo els veig com un espai on el debat constituent pot tenir lloc i on es podria canalitzar, sense oblidar la institució, i que fos un procés participatiu, de baix a dalt, que hi hagués un compromís per recollir-lo, per fer-lo vinculant, i ha d’acabar amb una assemblea constituent. Els debats constituents dels CDR s’han de recollir i posar-los a la constitució.

Quins creieu que són els errors que s’han comès i que no s’haurien de repetir si l’independentisme venç a les eleccions per engegar un procés constituent?

Jo crec que el primer error és que no hem estat prou sincers, no com a CUP sinó com a moviment independentista, sobretot Junts pel Sí. Tot aquest discurs de l’independentisme màgic de “de la llei a la llei”, de “no us preocupeu que ho tenim tot preparat” i que no era ben bé així, que teníem un estat autoritari al davant.

Sobre el que va dir Marta Rovira (ERC), dels morts al carrer i de la violència institucional, creieu que hagués estat determinant fer-ho públic quan es va saber?

Nosaltres ho vam fer: si anem a hemeroteca, hi ha unes declaracions de la Mireia Vehí a l’ACN del 23 o 24 d’octubre en què denuncia que se’ns ha dit que l’estat espanyol amenaça amb violència extrema i que hi pot haver atemptats de falsa bandera. I ho vam compartir. Però vam dir: tot i això, això és imparable, no podem renunciar a la república per amenaces. La Marta Rovira ho va fer tres setmanes després. Potser caldria haver-ho fet en aquell moment.

La CUP ha pogut debatre sobre un hipotètic govern de concentració? Quines condicions s’haurien de complir perquè això succeís?

És un debat que està obert a la CUP. Encara no l’hem tancat perquè no en tenim els resultats definitius i no el tancarem fins després del 21-D. El que tenim clar és que només podrem donar suport a aquell govern que estigui determinat a implantar la república. Per altres coses que no siguin implementar el mandat de l’1 d’octubre, no ens hi trobaran. Tenim claríssim que el 22-D tornem al 28 d’octubre, al que s’hauria d’haver fet el 28 d’octubre. En aquest sentit cal veure com es concreten aquests acords amb totes les forces sobiranistes, cal veure els Comuns què fan, si trien el bàndol 155 o el bàndol republicà.

Amb tots els esdeveniments recents i algunes declaracions de membres del PDeCAT i de Junts per Catalunya, hi ha alguna ombra de dubte que es puguin fer enrere o hi ha plena confiança?

Encara no han presentat ni el programa electoral del PDeCAT, no hem vist el programa. El que hem vist que fan tant ERC com el PDeCAT en precampanya és apel·lar a la part emocional de la gent, a l’exili del President i a l’empresonament de Junqueras i els altres consellers. Això està bé, perquè no podem normalitzar la repressió i hem de ser el màxim de solidaris cap a ells i les famílies. Però això no pot ser l’única cosa que guiï l’acció política ni d’aquests partits ni de ningú. Propostes concretes més enllà, no les he sentit. Encara no he sentit de Puigdemont quin escenari planteja després del 21-D, si tornem al 27 de setembre de 2015 i a veure què passa o ens n’anem al 28 d’octubre, amb la majoria revalidada i on ho vam deixar. A mi m’agradaria que em diguessin això últim, tenint ja en compte el que és l’estat espanyol, i acabant de consolidar la part internacional. Quina és la seva proposta de determinació, de confiança, de sinceritat, de transparència, de radicalitat democràtica? Parla de pobresa energètica, d’igualtat entre homes i dones… Com pensen ERC i PDeCAT que podem ser sobirans econòmicament? Nosaltres tenim una proposta, que és crear una banca pública pròpia. Ara això no és possible immediatament, però la podem crear a partir de l’Institut Català de Finances.

Com valorarà la CUP els resultats de les eleccions? L’independentisme necessita el 50% dels vots? El procés es pot tirar endavant només amb una majoria de diputats?

Hi ha dues qüestions. El 21-D calen el major nombre de vots possible per materialitzar la república i aturar el 155, i aquells que diuen “ni DUI ni 155”, que es defineixin, perquè si no, tornem al 27 de setembre. Quan vegem el resultat, ja valorarem l’escenari. Però això no és un referèndum. El referèndum va ser l’1 d’octubre, i el vam guanyar malgrat els cops de porra de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil. Els resultats del 21-D no els podem llegir en clau de referèndum. Si els partits constitucionalistes ho volen llegir així, ho tenien molt fàcil: haver convocat un referèndum pactat pel 21 de desembre –que s’ha demanat i sempre s’ha negat– i comptem els sís i els nos. No és el mateix. Tot i així, caldrà veure quin és l’escenari que s’obre el 21 a la nit.

Hi ha votants independentistes que no saben si votar ERC, JxCAT o la CUP. Què els diries, a aquests indecisos?

Jo els diria que, amb el que hem fet al Parlament aquests quasi dos anys des de la CUP, hi ha cinc idees que no representen sempre els altres partits independentistes. La primera és la determinació i la voluntat de no retrocedir: com la CUP n’ha estat d’insistent, que ens hem convertit en el tensor d’aquest procés. Si no haguéssim estirat, el dia 7 de setembre la Llei de transitorietat potser no s’hauria aprovat. La segona és la sinceritat i la transparència que representem: a nosaltres se’ns va dir que hi havia amenaces de violència i vam fer una roda de premsa. Les actituds paternalistes no van amb nosaltres: que sigui la gent qui ho decideixi. La tercera és la defensa de la unilateralitat: no ho fem perquè vulguem ser els més “xulos”, sinó perquè és l’única opció que tenim amb l’estat espanyol. La quarta seria la radicalitat democràtica: el que decideixi la gent als seus barris, que es transformi en la Constitució de la república. I l’última és programa electoral: sempre hem defensat els drets socials, el feminisme i l’ecologisme. Per nosaltres, la sobirania social i nacional són indestriables.

I als indecisos entre els comuns i la CUP? Quines han estat les dinàmiques que han fet que Fachin i Forcades al final no arribessin a entrar a llistes?

Les seves polítiques no són possibles en un marc autonòmic. Estan mig enganyant la gent. Demanen igualtat salarial entre homes i dones, per exemple. Resulta que el Tribunal Constitucional va suspendre’n la llei. La llei de canvi climàtic, la de pobresa energètica… Hi ha 46 lleis suspeses pel TC, i ells les tenen al programa electoral! Estan proposant coses que ja hem fet amb un ampli consens de país i que ens han tombat. Com les fareu? No es pot; dins de l’autonomia, no. Si de veritat volen canviar les coses, cal sortir de l’estat espanyol i ser sobirans des de la república. Amb el tema dels acords, no van arribar a entrar a llistes perquè la CUP és una organització assembleària que és molt lenta i la immediatesa de les eleccions no va permetre teixir prou debats per consolidar això, però col·laborem i farem actes junts, continuem treballant tant amb Som Alternativa com amb Procés Constituent.

Fachin, que és obertament no-independentista, podria haver entrat a les llistes de la CUP?

Sí, jo crec que sí que era possible d’integrar-los, però que no ho haguem fet tampoc vol dir que els deixem de banda: són dins d’un espai amb el que col·laborem.

Aprofitant que ets aranesa, saltem al tema de la Vall d’Aran. En termes electorals, l’Aran difereix molt de la resta del Principat; com a aranesa, a què creus que es deu? L’unionisme allà és molt més potent. L’independentisme oblida els aranesos?

Mai s’ha parlat de la República de Catalunya i Aran. S’ha exclòs una mica la part Aran i s’ha vist el moviment independentista com quelcom exclusiu dels catalans. Els aranesos sempre han tingut aquesta relació d’amor-odi amb els catalans. Per una banda, els catalans són els que ho han reconegut absolutament tot: l’autogovern, els drets, el dret a l’autodeterminació, l’oficialitat de la llengua, negociem un pressupost cada any, el Conselh Generau d’Aran no és un consell comarcal sinó que és un govern… Però tot això mai ha estat suficient per a algú que se sent diferent i que d’alguna manera ha establert unes dinàmiques de relació de “venir a demanar a Barcelona i, com que sóc diferent, tu m’ho has de donar” en lloc d’establir una relació de col·laboració, de pensar que som dos pobles diferents i fem les mateixes coses junts. És curiós perquè Ciutadans té molt de pes a la Vall d’Aran i el seu programa electoral proposa de dinamitar la immersió lingüística [en occità a l’Aran], la qual cosa significaria la desaparició de la llengua occitana. Gent de la Vall d’Aran amb un fort sentiment identitari aranès està disposada a votar una formació política que eliminaria la seva llengua. Per mi, la relació amb Catalunya és de col·laboració i d’oportunitat, però hi ha molta gent que es queda en la part romàntica […] i no són capaços de fer l’exercici de sortir dels sentiments i racionalment veure què ofereixen uns i què ofereixen els altres. I Ciutadans ofereix la mort de la llengua occitana a l’Aran, com el PSC, que està avalant l’article 155, que també suposa la limitació de l’autogovern. Ara es queixen que no poden negociar els pressupostos del 2018 amb el govern de Catalunya. Fantàstic! El vicepresident, que és amb qui tu negocies, és a la presó; en segon lloc, hauries d’anar a negociar a Madrid amb el senyor Montoro, que li és indiferent una població de 6.000 habitants; i en tercer lloc, com que els comptes estan intervinguts i només tenim el FLA (Fons de Liquidació Autonòmica), el teu pressupost serà molt limitat perquè hi ha moltes partides per a les quals no tindràs diners en aquest context d’intervenció, si finalment aconseguissis negociar-lo. Aleshores, d’acord, segueix defensant l’estat espanyol! Hi perds tu, hi perd l’autogovern, hi perden els teus pressupostos i hi perd la llengua i la cultura.